Tria poètica

Tria de poemes cantables (Joan Brossa)

Trau… Botó

Mà, guà

La X assenyala el lloc.

Llengua, lengua.

Després d’escriure el poema,

els límits de la pàgina ja no són

on va ser tallat el paper.

Em plau escriure una cosa,

Llegir-la, després dir-la i fer-la.

Calent, fred, humit, variable.

Llebeig, mig jorn, mestral, tramuntana, molí de vent.

Ull esquerra, ull dret.

——————————– Passa un ocell i s’acaba el poema.

Anuncis
Tria poètica

A una hermosa dama de cabell negre… (Francesc Vicent Garcia)

Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or mes fi tenen enveja.
en un terrat, la bella Flora, un dia.

Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, amb son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tant atònit contemplava
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m’alterava
i, temerós d’alguna desgràcia,
de prendre’ls tregües ganes me venien.

Tria poètica

La balada de la garsa i l’esmerla (Joan Roís de Corella)

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

“Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.”
Tria poètica

Elogi dels diners (Anselm Turmeda)

Diners del fals fan veritat,

i de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’home boig,

com més en tingui.

 

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

i el fan sant celestial,

segons qui els usa.

 

Diners fan bregues i remors,

i vituperis i honors,

i fan cantar predicadors:

Beneïts aquells.

 

Diners alegren els infants

i fan cantar els capellans

i els frares carmelitans

a les grans festes.

 

Diners als prims fan tornar plens

i tornen legítims els bords.

Si diràs “té” a homes sords,

aviat es giren.

 

Diners tornen els malalts sans;

moros, jueus i cristians,

deixant a Déu i tots els sants,

diners adoren.

 

Diners fan ara al món el joc,

i fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan dir-li “sí”.

Vegeu miracle!

 

Diners, doncs, vulguis aplegar.

Si els pots haver no els deixis nar;

si molts n’hauràs podràs tornar

papa de Roma.

 

Si vols haver bé i no dany

per advocat té Sant Joan.

Totes les coses per ell se fan,

en esta vida.

Tria poètica

El nom (Clementina Arderiu)

Clementina em dic,

Clementina em deia.

 

Altre temps jo fui

un xic temorega;

el nom m’era llarg

igual que una queixa

i em punyia el cor

quan les amiguetes,

per fer-me enutjar,

molts cops me’l retreien:

“Quin nom més bonic!

-deia alguna d’elles-,

però no t’escau;

és nom de princesa”.

“Ai quin nom estrany!

moltes altres feien;

i jo al fons de tot

sentia l’enveja

dels seus noms tan clars

de Maria o Pepa.

 

Clementina em dic,

Clementina em deia.

 

Però un any s’enfuig

i un altre any governa.

Aquell nom que abans

féu ma timidesa

i es tornà després

una dolça fressa

sobre el llavi nu

-jo mateixa el deia-

ara m’és honor

i m’és maravella.

Cap nom és tan bell

damunt de la terra

com el que l’amat

em canta a l’orella,

i entra en els recers

de l’ànima meva

i em puja al cervell

I em clou les parpelles.

 

Del cel de l’amor

tombava una estrella…

Ara el nom em lluu

damunt de la testa.

 

Clementina em dic,

Clementina em deia.

Tria poètica

Dits (Gabriel Ferrater)

Lleugera, s’iniciava

la pluja d’una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te’m perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça del record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l’ombra del toc

dels teus dits, quan te’m perdies.

Tria poètica

Els amants II (Albert Mestres)

Ai dels amants que altre no estimen

i saben que ser és una espurna

que apaga un buf d’aire ensopit,

que la bombeta fosa es llança.

 

Ai dels amants.

 

Per ells que admiren tant la volta,

curulla de llet estel·lar,

mitja no és res, perquè s’enforna.

Sentir agrit llavors l’ai al cor.

 

Ai dels amants.

Febre de no poder sumar

desolacions d’unicitats,

no saber casar en un dir ai

corrent marina i tramuntana.

 

Ai dels amants.

 

Ai dels amants de riure mort

que juguen amb foc i ensopeguen,

agafats vora el riu a veure,

ara tu ara jo,

qui la paga.

 

Ai dels amants.