Tria poètica

Vora la mar (Jacint Verdaguer)

Al cim d’un promontori que domina

les ones de la mar,

quan l’astre rei cap a ponent declina

me’n pujo a meditar.

 

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa

contemplo mon no-res;

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa,

m’aixafa com un pes.

 

Eixes ones, mirall de les estrelles,

me guarden tants records,

que em plau reveure tot sovint en elles

mos somnis que són morts.

 

Aixequí tants castells en eixes ribes

que m’ha aterrat lo vent,

amb ses torres i cúpules altives

de vori, d’or i argent:

 

Poemes, ai! que foren una estona

joguina d’infantons,

petxines que un instant surten de l’ona

per retornar al fons:

 

Vaixells que amb veles i aparell s’ensorren

en un matí de maig,

illetes d’or que naixen i s’esborren

del sol al primer raig:

 

Idees que m’acurcen l’existència

duent-se’n ma escalfor,

com rufagada que s’endú amb l’essència

l’emmusteïda flor.

 

A la vida o al cor quelcom li prenen les ons que se’n van;

si no tinc res, les ones que ara vénen

digueu-me què voldran?

 

Amb les del mar o amb les del temps un dia

tinc de rodar al fons;

¿per què, per què, enganyosa poesia,

m’ensenyes de fer mons?

 

 

Per què escriure més versos en l’arena?

Platja del mar dels cels,

¿quan serà que en ta pàgina serena

los escriuré amb estels?

Anuncis